A fèsta de sàn Zòrzo a l’é o 23 d’arvî, dæta da mòrte do Sànto, avegnûa a Nicomédia, in Turchîa. No se conósce a dæta de nàscita, ma se sa che o l’é nasciûo in Capadòcia into III sécolo. Pe tradiçión o l’é ’n màrtire cristiàn, in Sànto veneróu inti sécoli da-o pòpolo zenéize, che into sò nómme o l’afrontâva i nemîxi: foîsan in goæra, ò pirâti, ò corsæ ò saracìn che foîsan.

A quélli ténpi Zêna, pe-e sò rótte e i sò comèrci a l’êa dîta a Dominànte: a l’êa in pràtica a New York de l’época, a faxéiva o bèllo e o gràmmo ténpo dapertùtto. O famôzo crîo “Arénba Sàn Zòrzo” pe tùtto o Mediterànio o faxéiva vegnî a pélle de galìnn-a a-i aversâi che se tegnîvan bén distànte da-a bandêa giànca co-a crôxe róssa.

A Zêna gh’emmo, a pöchi pàssi da-o mâ, a bèlla gêxa de sàn Zòrzo, erètta in época bizantìnn-a, da dôve partîva o stendàrdo ch’o l’aconpagnâva e nâve de quélli ch’anâvan a conbàtte. O vegnîva inalberòu in sciâ nâve amiràlia e, a-o ritórno, riportóu inta mæxima gêxa co-îna solénne procesción.

A propòxito, éi mâi fæto câxo a-o canpanìn da gêxa de sàn Zòrzo? Metéive inta ciàssa co-e spàlle a-o mâ e amiæ sciù, vèrso a mancìnn-a: e canpànn-e són in sciâ câza da-arénte a-a gêxa, in sce l’âtro cànto da stràdda, o caróggio di Giustinién. Quésto perché, quànde a gêxa a l’é stæta rifæta do 1500, co-îna sôla navâta e de fórma òtagonâle, l’é stæto utilizòu pe canpanìn ’na tôre, ch’a l’êa da famìggia Alberîci. Quànde se dîxe no stragiâ di dinæ!

Sànto goeriêro pe ecelénsa, protetô di Cavaliêri, eröe ch’o l’amàssa o drâgo e o sàrva a zovenétta, alegorîa da lòtta a l’erexîa pe fâ trionfâ a vêra fêde. Ànche o Biâto Jàcopo da Varàgine, Arçivéscovo de Zêna into sec. XIII, o pàrla do nòstro Sànto inta sò Legénda Àorea, lìbbro ch’o l’é stæto in “best seller” do Medioêvo, tradûto inte tùtte e léngoe de l’Eoröpa. Alôa, sò-u dîxe lê, co-a sò aotoritæ, o nòstro Zòrzo o l’à tùtti i papê in régola pe êse riconosciûo sànto a tùtti i efètti, cómme e génte l’àn de lóngo conscideróu. A sò imàgine a l’êa scìnn-a in scê monæe, o l’à ispiròu pitoî, scultoî, poêti cómme Carducci ch’o gh’à dedicóu di sò versci: “Io vo’ veder il cavalier dei santi, il santo vo’ veder dei cavalieri”.

O l’é stæto afiancóu a sàn Giàn Batìsta cómme protetô da çitæ… manimàn un sôlo o no bastâva, no se sa mâi. Ma o l’é ànche protetô de l’Inghiltæra, do prestigiôzo órdine ingléize da “Giarrettiera”. Za, perché i òmmi do rè Ricàrdo Cheu de Lión, durànte l’asédio de Acri do 1190, són arestae inprescionæ da-o coràggio e da l’intraprendénsa di zenéixi, che confiâvan in sàn Zòrzo, tànto da diventâ devöti do Sànto liâtri ascì e asùmme a sò bandêa. E sótta quélla bandêa aviéivan pöi navegóu tranquìlli sciù e zu pe-o Mediterànio. Però no de bàdda, perché pe nìnte nisciùn fa nìnte, e a crôxe róssa in cànpo giànco a fa ancón pàrte da bandêa ingléize.

O l’é ànche o protetô di Scout, e tantiscìmi són i Stâti che manifèstan devoçión a sàn Zòrzo. Pe çitâne quarchedùn: Pòrtogàllo, Montenéigro, Litoânia, Geòrgia, Etiòpia, Màlta. Quànde pasémmo into nòstro céntro stòrico, mèntre fémmo atençión a no pestâ nìnte, démmo ’n’eugiâ in sciù, de d’âto a-i pòrteghi di palàssi, ànche se no són quélli famôzi di Ròlli. Vediêmo de segûo che tànti de lô pòrtan di basoriliêvi, de màrmo ò d’abæn, con l’imàgine do nòstro Sànto. Ebén, ricòrdan a chi pàssa che o proprietâio de quéllo palàsso o l’à parteçipóu a quàrche croxâ cómme valorôzo capitàgno de galêa. E quésto privilêgio o l’aviéiva dæto lùstro a-a sò famìggia e a-i sò erêdi pe sécoli, scìnn-a a arivâ sótta a-i nòstri éuggi. Ma, malgràddo l’òpinión do Biâto Jàcopo e de tùtti i devöti, do 1969 a gêxa catòlica a no l’é stæta goæi ténia inti confrónti do nòstro pövou sàn Zòrzo e a l’à declasòu inta liturgîa a ’na “memoria facoltativa”. Cómme dî: tegnîvou pûre, se ve fa piâxéi, ma pe niâtri o l’é ’n sànto de série B. A mæxima cösa a l’é capitâ ànche a sàn Gennaro, declasóu lê ascì, però i napolitén, ciù pascionâli de niâtri, se són ribelæ e pe-e stràdde da çitæ l’é conpàrso de scrîte, co-a colorîa ezortaçión dialétâle a-o sò Sànto de “bàtisene l’ànima”, intanto pe liâtri no saiéiva cangióu nìnte. Cómme, do rèsto, no l’é cangióu nìnte mànco pe niâtri.

Ebe Buono Raffo

Pigiòu da-o Gazzettino Sampierdarenese Anno XLIII - N. 7, 30 de seténbre do 2014