Ancheu fémmo ’n zêugo:çercæ inta stàcca ò into borsetìn ’na monæa italiànn-a da dêxe cìtti de éoro e amiæla bén. Quélla zóvena co-i cavélli a-o vénto són pròprio mi... ’na Zenéize.

Són segûa che tùtti viâtri me conoscéi sénsa savéilo, perché aviéi vìsto ciù de ’na vòtta e mæ fatésse inti famôxi quàddri do Botticelli, pitô ecèlso ch’o trovâva in mi a sò grànde ispiratrîce, o sò ideâle de beléssa. Ma anémmo con órdine. Me ciàmmo Scimonétta Catàneo, són nasciûa do 1453 a Pòrtovénere, dôve a mæ famìggia, de pàrte ghibelìnn-a, a s’êa trasferîa da Zêna pe motîvi polìtici; famìggia rìcca, ch’a posedéiva palàssi in Zêna e fóndeghi into Mediterànio orientâle. O l’êa o sécolo de bèlle câze, do sfàrso inti vestî, do triónfo da beléssa e a Zêna se ghe vivéiva bén. A l’êa famôza pe-o sò clîma dôçe, fèste e lùsso no mancâvan, i viagiatoî portâvan notìçie e novitæ da tùtto o móndo. Pensæ che Enea Silvio Piccolomini, diventòu pöi Pàppa Pîo II, o scrivéiva che “se Venere vivesse in questi tempi, si stabilirebbe a Genova”. Sénpre pe motîvi polìtici a mæ famìggia a s’é pöi trasferîa in Toscâna, dôve són cresciûa e dôve l’é prosegoîo a mæ educaçión, ch’a prevedéiva stöia, latìn, letiatûa, diségno, bàllo, recàmmo, catechîximo e bèlle mainêe, pe fâ de mi ’na perfètta gentildònna. A sézz’ànni ò spozòu Marco Vespucci, fiorentìn, figgio do Piêro, diplomàtico e anbasciatô, esponénte de l’âta finànsa, bén inserîo inta córte di Medici e parénte de quéll’Amerigo Vespucci, navigatô, che pöi o l’aviéiva dæto o sò nómme a-o nêuvo móndo. Quànde són arivâ a Firénse l’êa o perîodo do ciù gràn ferménto artìstico: pitoî, scoltoî, fràveghi êan tùtti inpegnæ inte ’na gâra de rafinatéssa, lùsso, elegànsa, un vêo tripùdio de coltûa e de richéssa. Dîxan che i mæ mòddi e o mæ aspètto foîsan eceçionâli, tànto l’é vêa che inte pöco ténpo ò conquistòu tùtti, e parécchi òmmi nòbili e inportànti no àn fæto mistêro do sò amô pe mi. Alfonso d’Aragona dùcca da Calabria e Giuliano de’ Medici, fræ do Loénso o Magnìfico, són stæti e mæ stöie ciù inportànti e scibén che foîse spozâ nisciùn trovâva nìnte da ridî. Ànsi, saiéiva stæto scandalôzo che no avésse avûo màio. A quéllo ténpo, tra i nòbili, se uzâva coscì. A-o méize de zenâ do 1475, gh’é stæto a Firénse a famôza “Giostra di Giuliano”, un tornêo in Ciàssa Sànta Crôxe co-a partecipaçión de tùtte e Córte di vàrri Stâti d’Itàlia. O pitô Botticelli (a propòxito, o se ciamâva Alessandro Filipepi, ma ghe dîvan coscì perché o l’êa rióndo e golôzo) o l’é stæto incaregòu de dipìnze doî stendàrdi pe-o Giuliano e inte tùtti doî a figûa femìnile a me raprezentâva; però purtròppo són andæti dispèrsci. Ma exìste ancón, inte divèrsci Musêi in gîo pe-o móndo, bén sêi di mæ ritræti dipìnti tùtti da-o méistro Botticelli. Coscì me poéi védde inta “Primavera” dôve mi rapprezénto a mìtica nìnfa Clöri abrasâ da Zéfiro (ch’o l’à e fatésse do Loénso o Magnìfico) e inta “Nascita di Venere” dôve són ritræta ségge cómme Vénere ségge cómme Clöri. O poêta Agnolo Ambrogini, dîto o Poliziano, intròu inta câza di Médici cómme méistro e poêta in latìn e in léngoa volgâre, o l’à scrîto, inte sò famôse “Stanze”, tànti vèrsci pe ezaltâ e mæ qualitæ finché êa vîva, e pöi pe ciànze a mæ mòrte. O Giuliano de Medici o l’à fæto o mæximo, disperàndose pe-a mæ sconpàrsa, ma dòppo sêi méixi o se consolâva con Fiorétta, apartenénte (tràgico destìn) a-a famìggia Pazzi, quélla da famôza congiûra ch’a l’aviéiva amasòu. Són mòrta a 23 anni, probabilménte de pormonîa, e m’àn portòu da câza a-a sepoltûa co-ina càscia scovèrta, de mòddo che tùtti poéisan védde che pàiva ancón ciù bèlla de quànde êa vîva. Êa tànto conosciûa che into regìstro dîto “Libro dei Morti”, conservòu inte l’Archìvio de Stâto de Firénse, àn scrîto: “24 aprile 1476, è morta la Simonetta”, e bàsta. M’avéivan soteròu inta gêxa de Ognissanti, ma co-o pasâ di sécoli quélla gêxa a l’à subîo tànte traversîe e ristruturaçioìn che a mæ tónba a no s’é ciù atrovâ. In pöchi ànni són stæta ascordâ da Firénse, da Zêna e da-a famìggia Catàneo, che pe sécoli a no l’à ciù atribuîo o mæ nómme a nisciùn discendénte. Però do 1800 i ingléixi, co-o moviménto dîto di “Preraffaelliti”, àn riscovèrto l’àrte do Medioêvo rivalutàndo ànche o méistro Botticelli e con lê són tornâ a rivîve mi ascì. Pöi, tra o 1800 e o 1900 ànche i scritoî àn sentîo o fàscino antîgo da mìtica Scimonétta: prìmma o Carducci, pöi o D’Annunzio che in paréchie òpere o me ricòrda, sénpre into paesàggio de colìnn-e toscâne ò de Firénse. Loénso o Magnìfico o scrivéiva, inte un di tànti sonétti dedicæ a mi, “O chiara stella che co’ raggi tuoi”, squæxi ’na premoniçión de ’n futûro lontàn quànde m’aviéivan fæto diventâ ’na Star, cómme òua dî viâtri.

Ebe Buono Raffo

Pigiòu da-o Gazzettino Sampierdarenese Anno XLI - N. 4, 30 d'arvî do 2012