A vòtta pasâ émmo parlòu de l’alfabêto e de cómme çèrte létie vàn prononçiæ; rèsta da dî che ògnidùnn-a a gh’à o seu nómme: e vocâli són ciamæ co-o seu mæximo són, consonànti e semivocâli (“j”, “ŭ”) co-o són segoîo da-a vocâle “o” (a, bo, co, ĉo, do, e … u, ŭo, vo, zo).

Inta scrîtûa de l’Esperànto mànca e létie “q”, “w”, “x”, “y” che a ògni mòddo pêuan êse prezénti inte fórmole matemàtiche ò scentìfiche e vêgnan ciamæ: kvo, duobla vo, ikso, ipsilono.

Inta pronónçia de l’Esperànto l’acénto o càzze sénpre in sciâ penùrtima vocâle e se dêve tegnî da cónto o fæto che e létie “j” e “ŭ”, dôe semivocâli che fórman ditóngo co-a vocâle conpàgna, no o pêuan mâi arêze. Dónca, inte ’na paròlla cómme peu êse daŭro (duâta) l’acénto o càzze in sciâ vocâle “a”, ò in viro (òmmo, màsccio; plurâle viroj), a terminaçión gramaticâle “-j” ch’a distìngoe o plurâle do nómme, de l’agetîvo e do pronómme a no méscia l’acentaçión da-a vocâle “i”. A-o contrâio in virino (dònna) l’inseriménto do sufìsso feminîle “-in-” tra a réixe “vir-” e a terminaçión “-o” do sostantîvo o méscia l'acénto da-a prìmma a-a segónda vocâle “i”.

L’acénto o l'arèsta invariòu in sciâ penùrtima vocâle ascì quànde, spécce in poêxîa pe motîvi de métrica e cómme prevìsto da-a régola gramaticâle, o sostantîvo o pèrde a finâle “-o”.

A propòxito de poêxîa: amiæ ’n pö chîe se quésti vèrsci ve fan vegnî in ménte quàrcösa: provæ a lêzili sénsa ascordâve e régole da pronónçia e de l'acénto.

Ĉiu estas sola sur la kor' de la tero
trapikita far suna radio:
kaj tuj vesper' estas.

Bruno Valle
Gruppo Esperanto Tigullio

Pigiòu da-o Gazzettino Sampierdarenese Anno XLII - N. 9, 30 de novénbre do 2013